sábado, 30 de mayo de 2009

FESTIVAL DELLE CULTURE ANTIFASCISTE di Bologna







Buaaaaaaaaaa!! 1 hora de cua a la biblioteca per trobar un lloc! Però al final m’he cansat i he marxat a casa a esstudiar… Però, a la fi, memòria de pràctiques (relazione) acabadaaaaaaaaaaaa!!!!
I per celebrar-ho he trucat a la Greta i la Sara, per anar al “Festival Sociale delle Culture Antifasciste”, situat al Paro delle Caserne Rosse i que durarà 4 dies. Han muntat vàries carpes, un súper menjador (moooolt ben muntat), la gent pot acampar amb la seva tenda de campanya, boh, rollo Tàrrega, però amb un altre objectiu. S’hi poden trobar xerrades, teatre, música, etc., tot al voltant de la cultura antifeixista.
I quan la Sara i la Greta han decidit marxar jo he trobat a la Violeta, una noia de Granada, que estava amb la Carmen, italiana, i un altre noi portugués, en Joau. Sabeu, aquest noi ha vingut en bicicleta des de Portugal i porta 7 mesos viatjant en bici (Espanya, Itàlia i ara se’n va a Grècia). Caram, eh? Quin home més interessant!
He estat en una xerrada de Teatre dell’opresso, súper interessant, on han parlat de com funciona aquest tipus de teatre i de la xarxa que s’ha creat a itàlia (RATA) de grups de teatre dell’opresso.
Després han fet tres actuacions. Eren dos monòlegs i una lectura de cartes.
Els que més m’han agradat han estat “Mi padre partigiano”, que l’ha fet un noi romà, que ha començat en italià però que a mesura que avançava utilitzava més el dialecte. Ha fet una versió de la obra original, escrita en els anys 70. Tracta d’un home d’uns 50 anys, que està mirant la tele i de sobte li apareix al davant el seu pare (un noiet de 18 anys mort durant la guerra), del qual tan sols n’havia sentit a parlar i vist una fotografia. El seu pare li dóna conversa, què fas davant d’aquest aparell? Què has fet a la vida? I li explica què feia ell a la vida. Quan comencen a parlar de política se n’adonen que no tenen les mateixes idees polítiques. Comencen a discutir i apareix el nét ( un noi que freqüenta els centres socials). Li explica al seu avi què són i què hi fan i la obra acaba amb l’avi que marxa feliç veient que la feina que han fet els partigianos ha servit per alguna cosa, tot i que hagi quedat un buit en la societat (els demòcrates conformistes de l’edat del seu fill). El nét marxa tot dient:
“Vaig tenir un avi que va morir comunista i un pare que morirà democràtic…”
Després d’aquest monòleg va sortir una noia acompanyada d’un noi que tocava l’arpa. Llegia unes cartes escrites per una prostituta al diari, i les respostes que rebia. Ha estat molt dur. Tot anava acompanyat d’unes imatges. Molt bonic.
A la fi la gent ha estat cantant cançons de resistència de tot el món i després ja eren les 4 del matí i encara ens esperava la tornada a casa…

1 comentario:

  1. WAU!!

    qin bon rollo! nose...magrada aqest esperit tan participatiuq sembla q te tothom aqi a Bologna tia!! Es fantastic!!!

    aix en Joau! jejejeje Molt interessant! ;P

    LLuna!

    ResponderEliminar