Cafe Paris

Be, avui tinc la sensacio que vaig una mica perduda a les classes… pero suposo que aviat em passara. Tot just estic acostumant-me als diversos dialectes dels profes que, tot i que parlen italia estandard, tenen una pronuncia una mica estranya.
Aquesta nit he sortit al mitic Cafe Paris amb la Sandra i en Marc per prendre alguna coseta rapida, pero, finalment se’ns han fet les 4 de mati altre cop… I altre cop, dins el surrealisme de Bologna, m’ha passat una cosa. Era a la barra demanant un cafe Borguetti con panna i entra un rastes, em mira, i em diu: Sei tuuuu!! La ragazza de Via Zamboni! Jajajajajaja Resulta que el primer dia que vaig estar sola a Bologna, quan vaig acompanyar a la Marta i la Nat a l’aeroport i vaig tornar al centre, estava perduda i no sabia com trobar la via Zamboni. Vaig veure aquest noi i li vaig preguntar, pero no m’entenia perque no pronunciava be. I al final li vaig treure un mapa, i li vaig dir, si, joder, si es el carrer de les facultats! I li vaig mostrar en el mapa. I diu, ah! Zamboni! I la pronuncia correctament. Toca’t els ous… pues eso! I em va acompanyar tot xerrant. Pero tot va quedar aqui. Divendres passat el vaig veure a la plaça Santo Steffano i ens miravem pero no ens deiem res (suposo que passava allo de l’anunci del bus: si s’asseu li dic algo, si em diu algo m’assec). No, be, de fet jo no li deia res perque pensava que no s’enrecordaria i ell es veu que no estava segur que fos jo. I nada tu, nos unio el Cafe Paris! I em va presentar uns amics espanyols que estaven per aqui de visita. Despres vam marxar a Piazza Verdi i pel cami vaig coneixer en Christian, un noi d’origen romanes i holandes, que parla 6 llengues, i un poco marisabidillo… bueno, doncs res, que tambe em va demanar el mobil i em va preguntar molt cortesment si em podria enviar un missatge per quedar. XD Que formal! Jaajaja! I res, despres d’una llarga conversa sobre politica (on la Sandra va tenir un gran protagonisme, jajajaja, ja la coneixereu!) llego la hora de dormir.