FERRARA, POGGIO RENATICO i Festa Irlandesa

Bo, de bon principi vam quedar la Sandra, en Marc i jo per anar a visitar Ferrara a les 9.30 al bus. El van perdre i van arribar a les 10 a l’estacio de trens… quan just havia passat el tren… aixi que vam haver d’esperar una horeta per pillar el seguent, tot fent un cafe.
No vam comprar bitllet perque quasi mai passa el revisor i valia 3,80€… Aixi que vam pujar al tren, i vam pensar que podiem anar vigilant a cada parada per on venia el revisor, i controlar si haviem de seguir caminant vagons endavant o sortir i deixar el revisor darrere. Total, que anava vigilant jo, cada cinc minuts el tren feia una parada… quan ja em va veure un parell de cops el revisor va començar a vigilar en Marc. Estavem en un vago on la porta per entrar desde el vago anterior no funcionava, aixi que si el revisor venia havia de baixar del tren i entrar per la porta al nostre vago… Tot just el Marc treu el cap en una parada i diu que esta molt a prop… aixi que decidim baixar del tren, caminar una mica enrere i entrar en un altre vago on el revisor ja havia passat. Con estas que baixem i el revisor no ens treu la mirada per res! I no vam poder pujar al tren! I vam quedar tirats en un poble! Haviem d’esperar el seguent, que passava en una hora i mitja… La Sandra i en Marc van comprar el bitllet fins a Ferrara que valia 1’70€ i jo no perque la maquina no acceptava bitllets. Aixi doncs, ens trobavem al poble de Poggio Renatico (cagat’hi amb el nom…). Vam passejar, vam visitar les poques coses que tenia el poble i ens va sobrar una hora per perdre el temps…
Quan per fi va arribar el tren, no us ho creureu pero, pugem al tren i en cinc minuts arribem a Ferrara! Tocate! Ens hagues donat temps a arribar a la ciutat abans que passes el revisor amb l’altre tren! En fi… un cop a Ferrara caminem cap al castell per visitar-lo. Per fora es precios, pero per dintre, de moment, no ho sabrem perque costa 7 euros… Al costat del castell havien posat un mercat de dolços i menjars tipics d’italia mentre nosaltres menjavem un entrepa al costat… Despres vam començar a fer la ruta medieval de la ciutat, visitant la Catedral (Duomo), mil esglesies super lletges per fora (son de mahons… a quien se le ocurrio tal brillante idea…?), la muralla, uns preciosos parcs… be, no es una ciutat tan bonica com m’imaginava pel que m’havien dit pero no esta mal…
Una anecdota del dia: entrem a la basilica de San Francesco, super bonica i senzilla per dintre i tot just comença la misa. Pero el cura arriba al micro partint-se el cul, mirant a tot arreu, girant-se, aguantant-se el riure, pero petant-se el cul eh? I nosaltres al final de tot partint-nos d’ell, con la lagrimilla, mentre la gent seguia la misa AMEN, AMEN, que el cura no parava de repetir les mateixes frases tota l’estona. Increible!!!!! Lo nunca visto ni imaginado!
Cap a les 7 vam agafar el tren de tornada.
Quan vaig arribar a casa, la Roby havia convidat els coleguis a sopar a canvi que ens muntessin les cadires que vam comprar a l’Ikea la primera setmana que vaig arribar… imaginate que ganas de montar-las nosotras!
L’Stefano va portar dos vinillos super bons, un de la seva terra, de la Foggia, no se si s’escriu aixi, una regio del sud. Llavors em va trucar la Sandra per anar a prendre algo en un pub irlandes, i quan era al pub em va trucar la Roby per anar a la Festa Irlandesa. I por supuesto, alla fui! Bua, quina nit mes xula! Vam estar escoltant els grups folk, despres vam anar a l’Estragon a ballar musiqueta variada, entre elles cançons tradicionals italianes ( que la Roby i l’Stefano em van ensenyar com es ballen) i despres em va trucar l’Enrico, que estava ballant amb els seus amics a la Festa Irlandesa, aixi que vaig anar una estona amb ells.

Despres vaig tornar amb la Roby, l’Stefano, la Sara i en Botch (el novio de la Sara) a l’Estragon. I vam estar fins les 5 del mati, que ja ens van fer fora.
I caminant, caminant, de tornada, la Roby demana un mocador a uns nois que hi havia per alla parats al descampat perque volia fer pipi. Va resultar que eren valencians, aixi que vaig començar a parlar amb ells. I aixi vaig coneixer en Miguel i la resta, que no recordo com es diuen… i tot el cami de tornada vaig estar parlant amb en Miguel mentre la Roby intentava lligar-se l’Stefano (que no hay manera, que tio mas tonto!!!).
A les 7 del mati vam arribar a casa! I l’Stefano volia anar a esmorzar! Pero que dices! Li vaig dir que vingues a casa, que teniem moltes coses per esmorzar! Realment no tenia son pero em feien molt mal els peus i necessitava descansar…